[@more@]
Comença un blog que no sap per què ha nascut. Ni com s’ho ha de fer per néixer. Bé, això és culpa meva i fruit de la meva estupidesa ordinatoril, que no és poc. Vull reformar-ho tot. Massa avorrit, massa impersonal… i mancat d’encant.
Avui escolto música. No sé què és. Però acompanya unes imatges d’Amélie. No, no és Yann Tiersen.
Avui també és un dia malenconiós… d’aquells que penses, i, per suposat, penses massa.
Estar enamorat. Obriria un interrogant però crec que no cal: “Estar enamorat”, deixat anar a l’aire, ja penja d’un fil… i això d’estar penjat d’un fil no deixa de ser un interrogant.
Veig a Nino Quincampoix i Amélie baixant amb bicicleta pels carrers costeruts de Montmartre i… no sé com, m’he volgut posar a la seva pell i… he sentit amor. Me n’adono que m’he enamorat d’una heroïna. Si aixequés la vista de l’àlbum de fotos de Nino, ella, em podria observar des de l’altra banda del menjador mentre escric sobre aquesta petita fada de carn i ossos. Un dia, observant aquest mateix cartell amb un company, vam qüestionar si era possible que existís algú així. Els dos hi vàrem coincidir: creure en ella o que només algú l’hagi pogut concebre ja és esperançador. Suposo que també ho és per la resta de la humanitat… però a mi m’ajuda a buscar… ¿lo bueno que hay en mí? [ja me n’he adonat que no deixo d’escriure punts suspensius i interrogants... suposo que demostren la meva docilitat... en un dia que em sento dòcil especialment].
Aquí començaria un nou post que es podria anomenar “cagon su puto tot y la madre que le parió”. És un “n’estic farta” però amb més lletres i més mal sonant del qui no tenia intenció de parlar però… N’estic farta d’intentar fer bé les coses perquè no tinc motius per fer-les malament i que m’ho qüestionin, i que ens hi barallem, i després em parlin d’orgull, i em parlin de la meva culpa (paraula més horrible no conec i, si algú en té alguna de millor, que me la pengi en un comentari) i… em facin plorar i viure amb la pressió de no voler estar enfadada i no voler-m’hi enfadar i no poder fer-hi res i no… i no ser res i ser una mar de llàgrimes de no-res per un no-ningú, a qui no li vols cap mal que, a voltes, no sap ni que existeixes, ni que penses en el no-ell… O aquesta és la impressió que em fa a mi.
I aleshores, creure en ella, m’ajuda. Tot i que no vulgui sortir de l’habitació, ni veure a ningú, o veure a l’Albert –que és com veure’m a mi mateixa perquè no és aliè a mi- i vulgui posar-me uns mitjons perquè tinc fred als peus.
