Des d'aquestes línies que la gran xarxa d'Internet ens ofereix mostrarem l'altra cara del viatge, la divertida o catxonda. La part acadèmica i periodística va estar bé i la podeu llegir als articles dels companys, però aquí us oferim una altra visió del viatge organitzat per "la família". Dirigits per Il Capo i recolzat pels seus deixebles vam visitar infinitats de llocs i es van viure una gran quantitat de situacions de tots els colors. Des d'alguna “aventureta” amb l’autobús fins alguna pregunta capciosa als experts de REPSOL, aquí farem un recull d'unes quantes anècdotes del viatge. Volem deixar clar que no hi són totes i que sempre són millors viure-les en primera persona, però esperem que ho gaudiu.
Il Capo Tour, un viatge inoblidable.
[@more@]
Dilluns – Miss Cámara Mojada i el roost beef de Girona
Llums, càmera i acció. Des del Hard Rock Café al bell mig de la plaça Catalunya s’inicia la ruta dels periodistes pels mitjans de comunicació local del nostre país. Tot i alguns badalls, la gent comença a carregar les maletes al bus “Alejandro” comandat pel general Santiago, expert en mil i una batalles per aparcar i desaparcar l’autobús. El primer destí serà Girona, on ens espera un temps gèlid i uns núvols foscos que amenacen amb tempesta. I així va ser. Després de visitar l’ajuntament, va començar a ploure amb força i a partir d’aquí es va iniciar la carrera per a veure qui arribava abans al museu del cinema i es mullava menys. A més, per donar emoció a l’aventura va començar a pedregar i va provocar alguna que altra patinada perillosa entre les joves promeses del periodisme. Es veia venir que la tempesta portaria conseqüències.
Com diu la cançó “lo que pasó, pasó…” y la cámara se mojó. Pobra càmera. Ella que es pensava que tindríem una setmana calorosa i portava a la maleta unes mudes més pròpies de les èpoques estiuenques, no va pensar d’endur-se un paraigües i el “catarro” que va agafar amb la pluja va ser considerable. Tant és així, que va tenir que tornar a casa seva i els companys del grup de TV van tenir que buscar-li una substituta. El professor Manu López, també conegut com el Pàgina Web, ens va recordar que sempre hem de tenir un pla B i, fins i tot, un pla C per si sorgeixen possibles problemes com el de Miss Càmera Mojada. Ho tindrem en compte!
Després de l’affaire amb les aigües tempestives vam anar a dinar a un cèntric restaurant de Girona i aquí va saltar la sorpresa. De segon plat, ens havien dit que triéssim entre un bistec o peix del dia, però les cares dels carnívors quan van veure arribar el seu plat van ser de pel·lícula. “No,no, yo he pedido bistec, no esto”, deia algun. Però el cambrer argentí ens va dir que no feien bistec, que allò era Roost Beef i que només hi havia Roost Beef. Els menys llepafils s’ho van menjar com si res, però la veritat és que bastants plats van tornar a la cuina tal com havien sortit. L’argentí, veient el panorama, va oferir canviar el plat per alguna cosa que hi hagués a la cuina i no se’ls hi va acudir res més de portar un plat de verdures, amb la conseqüent indignació dels nostres comensals més afamats.
El dia va continuar tranquil per Girona, tot i que els budells dels estudiants no van parar de queixar-se fins el sopar a la casa de colònies de Gurb, on Santiago, el xòfer, va demostrar la seva apurada tècnica al volant quan intentava aparcar l’autobús. Tot un espectacle.
Dimarts – El Joaquín Cortès viguetà
Si s’ha de destacar algun moment del dia de dimarts, aquest va ser la màgica vetllada. Els “intents de periodistes” van fer cas a l’anunci del “No Martini, No Party” i no només van carregar amb Martini el carretó d’un súpermercat de Vic, sinó que s’hi va afegir una gran varietat de licors i begudes per alegrar una mica la nit a la freda (per la temperatura de l’aigua de les dutxes) però alhora acollidora casa de colònies.
La vetllada va començar amb una xerrada del mestre de cerimònies de l’expedició periodística: Eugeni Giralt, popularment conegut com Il Capo. En un discurs clar, el·legant i poètic, Il Capo va mostrar la seva satisfacció per l’èxit d’aquest Tour i ens va desitjar la millor felicitat en la que esperava que fos una vetllada inoblidable. Copa de cava en mà, com no podia ser d’altra manera, ens va dedicar un brindis per inaugurar la festa.
A partir d’aquí, alumnes i professors van començar a cantar, ballar, riure, emocionar-se, gaudir, xerrar, etcètera, mentre anaven omplint els seus vasos d’alegria i felicitat. El moment àlgid de la nit es va produir quan Xavi Ginesta, l’organitzador d’aquesta aproximació als mitjans comarcals i locals, va saltar a la improvisada pista de ball.
“Con camisa negra
Y su gracia andaluza
La salsa en estado puro
Lo nunca visto, te lo juro.
Los tacones más veloces,
Con unos ritmos muy audaces,
Ahí llega con ese arte,
El Xavi Ginesta, Im-presionante.”
Dimecres – Aventura en la granja
El dimecres va tocar matinar després d’una llarga nit però els efectes de la ressaca gairebé no es van notar. Marxàvem de Vic i ens dirigíem cap a Manresa per visitar el Regió 7. Allà ens vam tenir que esperar uns 5 minuts fora i això va molestar una mica a Il capo que, molt acertadament, va comentar: “Oh, jo aquests 5 minuts que estic aquí esperant me’ls podia haver passat dormint, eh!”. Ningú va dir que no.
Posteriorment vam tenir una xerrada al Casino de Manresa, on alguns companys encara hi busquen les màquines escurabutxaques que no van saber trobar. No era com el de Mònaco? Al acabar, ràpid cap al bus en direcció a Lleida, amb parada i fonda a l’Àrea de Guissona. Semblava que era el dia de les esperes. Una llarga cua per entrar de membres de l’Incerso provinents d’arreu de les terres catalanes va fer saltar les alarmes. Ni rastre de la taula que s’havia reservat prèviament. Aquest cúmul de fets va provocar l’indignació de Xavi Ginesta, ja que eren les 3 de la tarda i encara no havíem dinat. Després d’una acalorada discussió d’en Xavi amb el responsable del restaurant, els ànims es van calmar i vam anar entrant, d’un en un, al buffet lliure amb els millors productes carnis d’aquesta localitat de la Segarra.
El dia va continuar calmat per terres lleidatanes fins que en Santiago es va perdre mentre es dirigia cap a l’alberg de Lleida on havíem de passar la nit. Incomprensiblement, el seu grandiloqüent amic GPS es va confondre de ruta i la foscor i estretor dels camins on circulàvem començava a preocupar l’expedició periodística. Stop, una frenada. Al davant, una finca amb alguna casa i una granja. Apareixen pel costat una manada de gossos bordant i ensenyant els queixals. De repent, apareix el propietari de la finca sobtat per la presència d’un autocar de grans dimensions dins les seves terres. Tot i que els gossos no paren de moure’s, els ànims estan més calmats i Santiago inicia el procés per treure l’autobús. Endavant, endarrere, ara cap a l’esquerra, ara molesta el tractor,… La situació es complica i la suor comença aflorar a la pell de l’intrèpid conductor. Després de 5 minuts d’angoixant situació arriba el responsable de l’alberg que proposa una solució: continuar fins al final de la granja i donar un tomb. En Santi no ho veu clar, baixa de l’autobús, fa una inspecció, pensa, medita… I al final decideix aventurar-se i la maniobra surt perfecta. Ens acomiadem de les vaques i corders que es deurien preguntar que fèien 50 periodistes en una granja perduda al mig del Segrià. Poc després arribem a l’Alberg Jardins, on ens reben amb un esplèndid i suculent sopar que va fer oblidar “l’Aventura en la granja”.
Dijous – La Sidra, la festa i la mare que ens va parir
Dijous al matí el cansament acumulat es començava a visualitzar. Ja eren tres les nits en què els periodistes havíem dormit menys del normal, però en l’ambient també es respirava una sensació que s’acostava el moment màgic del viatge, la nit a Tortosa. Alguns van voler estar tan a punt per l’ocasió que van descansar “massa” a l’Alberg de Lleida i van retardar la sortida cap a Amposta. Després de 15 minuts d’espera però, els tres endormiscats van pujar a l’autobús reben la seva recompensa en forma de càntics per part dels seus companys: “Està noche pagan cubatas”; un càntic encertat, tal i com demostra el suport que va rebre per part de IL Capo, que va esmentar: “Sí, sí”.
Tot seguit, viatge cap Amposta on, a les 10 del matí, un pica-pica ens esperava. Posteriorment l’Alcalde de la ciutat, Josep Maria Roig, va rebre al grup. Amparo Moreno, coordinadora de la titulació de Periodisme de la UAB, va donar pas a la conferència sobre “Amposta, la ciutat digital” a càrrec del molt honorable Joaquim Fosch. Seguint el ritme de la mítica cançó: “y se hicieron las 10, las 11, las 12,…” la conferència es va desenvolupar, fins el punt en què els aplaudiments dels presents van decidir posar el punt i final a la bona voluntat del senyor Fosch.
Tot seguit el protagonisme el va acaparar el mestre Santiago, que una vegada més va demostrar que el GPS no és suficient per distingir l’esquerra de la dreta. Així doncs i de cop i volta, el viatge per terres catalanes si va introduir una ruta turística per les terres de l’Ebre, on l’IL Capo va aprofitar per demostrar, un cop més, els seus incombustibles coneixements. Fora de l’horari, però fent valer el refrany de “més val tard que mai” vam arribar al restaurant L’Estany enmig d’un fort vent. Ben dinat i fent la sobretaula, Víctor Gimeno i Xavier García van explicar els usos del territori del Delta així com la influència dels seus habitants en la cultura catalana. Enmig de la prova de foc que representava està atents a les explicacions després de dinar, IL Capo va demostrar que ell no si veia en cor. El seu mòbil el va delatar, i també el va despertar després d’haver-se submergit en aquell son profund i plàcid que significa tanca els ullets després d’una bona arrossada. Amb la panxa plena i les forces cargades, ens vam dirigir cap a Tortosa, on vam poder visitar La Veu de l’Ebre. Posteriorment, i ja per tancar els actes professionals del dia, vam assistir a la xerrada sobre “El PHN i els transvasaments de l’Ebre” a la Casa de l’Aigua.
Un cop acabada la xerrada, es va donar pas a la festa. El grup es va desplaçar cap a la Sideria Amets per sopar, amb el punt àlgid en la Sidra com a “Barra Lliure”. Aquest fet va provocar un autèntic descontrol entre els joves periodistes, que per fi, van començar a treure la festa que portaven a dins sense contemplacions. L’actuació de “El Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries” va donar pas a un tren format entre tots els presents i també amb la presència de l’incombustible Eugeni Giralt. Ja a l’exterior del local, sessió fotogràfica de grup i bany de masses amb un IL Capo que va abandonar l’expedició al més pur estil Hollywood, amb el taxi esperant-lo davant mateix de la porta. Una gran retirada per una gran estrella. Els valents van dirigir-se en busca d’un local de festa que va significar “la Vetllada de la Setmana”. Cadascú va decidir muntar-se la festa al seu gust: uns ballant sense parar, d’altres visitant la barra constantment i els més vius buscant i trobant companyia. A les 5 de la matinada la festa va dir prou, i els periodistes vam anar cap a la Residència Adrià VI per passar l’última nit. Després de la gran Vetllada, en el subconscient de tots, ja es començava a vislumbrar la fi d’un viatge memorable.
Divendres – Eugenio en versió UAB: “Se ve claramente que esto no lo hacéis a ojo, no?”
De Tortosa cap a Tarragona. Aquest va ser el trajecte que va inaugurar l’horari de l’últim dia de viatge. Les cinquanta ànimes periodistes ens vam desplaçar cap a Ràdio Tarragona on vam poder comprovar “la amistat” que uneix el seu director, Josep Lahoz, amb el senyor Miravilles. Tot seguit, ens vam dirigir cap a la Refineria que Repsol YPF té instal·lada al Polígon Petrquímic de Tarragona. Els periodistes vam rebre una xerrada a càrrec de Josep Bertran, coordinador de comunicació de Repsol YPF a Tarragona, i posteriorment vam visitar-ne les immenses instal·lacions. Fins i tot ens va ser permesa l’entrada a les cabines de control, on les màquines més avançades tecnològicament n’eren les protagonistes. IL Capo va voler deixar el seu segell final de viatge amb una frase que passarà als anhels “Se ve claramente que esto no lo hacéis a ojo, no?”. La resposta, evidentment, és: “ Pos va a ser que no”. Per acabar la visita a les instal·lacions de REPSOL YPF, vam poder gaudir d’un bon dinar. En acabat, i per variar una mica, carretera i cap a Reus, última destinació abans de tornar a casa. Un cop allà vam poder visitar el Canal Reus TV. Tot seguit, caminada pel centre neuràlgic de la ciutat fins arribar al Centre de Lectura, on els membres Del Terrat, Pere Anguera i Jordi Gago, ens van enlluernar amb les seves activitats. Per posar la cirereta al pastís, el molt honorable Josep Maria Blanco, degà de la nostra Facultat, va posar el punt i final a la setmana. Enmig d’un ambient trist, els periodistes vam agafar per últim cop l’autocar Alejando i ens vam dirigir altre cop cap al bell mig de la Plaça Catalunya, davant del Hard Roc Café. Curiós però cert, cinc dies més tard, tornàvem a ser al punt de partida però, això sí, amb una diferència: el rècord d’aquest memorable i inoblidable viatge ja no ens el podia treure ningú. Quin gran Tour!
Per Vicenç Ferrer i Jaume Ramon
