Cada dia havia de constar en acta algun element que trastoqués els horaris previstos en el planning Ginestial. El quart dia de viatge va fer notar que el temps passava aclaparadorament i la gent cada cop desprenia més asèpsia pels seus porus. Un tansemenfotisme constant que, fins i tot, arribà a contagiar aquells qui volien fer-se responsables de tots els moviments que succeïen en ruta. Però aquest ambient encara unia més els integrants, en comptes de separar-los en l’apatia total. Com si hom descobrís que el del costat no només englotia com tu, sinó que físicament, i al cap de quatre dies folls, també estava igual de fotut.
[@more@]
Espera’m assegut
Ja havíem fet prou tard pujant al camió, que de cop i volta, el cap del ramat s’adonà que faltaven tres ovelles. Però l’esma que li quedava a l’amo per brandar el bastó era més aviat poca. Això va propiciar que els animalons fins i tot tinguessin temps de cardar-se la llana per així estar ben presentables a les pastures ampostines.
Entre les ovelles i el conductor, que se veía claramente que no es coneix gaire les Terres de l’Ebre…RETARDS A MANSALVA! Vaja, que al cap i a la fi ens van fer un favor, i sinó…vegin, vegin!
Actes anul·lats o reduïts:
-Arribada a l’Ajuntament d’Amposta a l’hora de la Pausa-Cafè.
-La rebuda de l’alcalde, reduïda a dos simples minuts.
-La presentació de l’Amparo Moreno, eliminada.
-Visita a l’Ecomuseu? Quina visita?
-Les xerrades sobre la gent de les Terres de l’Ebre i els usos del territori del Delta, escurçades a unes postres.
-La conferència d’Amparo Moreno al Col·legi de periodistes de Tortosa (pobre Empar…), diguem que encara no sabem si aquest col·legi existeix…
Però bé, això va propiciar que altres també decidissin allargar-se en el seu camp, com va ser el cas dels conferenciants sobre Amposta, ciutat digital. Ponència enriquidora com poques, en els quals la modernitat que es desprenia de les seves paraules amarava cada racó de la sala, exemple clar d’interiorisme futurista.
La veritat és que el qui tingué interès en el tema, va aprendre coses: que la digitalització de la ciutat pot aturar el traspàs d’habitants cap a altres zones; que la implantació de fibra òptica entre les administracions ha permès que els funcionaris puguin intercanviar informació a l’instant; que les empreses aprecien poder connectar-se a la xarxa Wi-Fi, i així no s’han de moure a altres indrets podent crear llocs de treball a Amposta; i que no hi ha un sol model digital i mètode de construcció com l’efectuat pels ampostins, sinó que també vàrem conèixer el sistema noruec, el danès, o el de San Francisco! Tanta informació va saturar la pròpia xarxa, fregint cervells en una sala en que la frescor no era la característica a destacar.
Per poc, arròs caldós
Com que ja arribàvem una hora tard a dinar al restaurant l’Estany, l’inestimable Santi ens va voler propiciar una visita cultural per les carreteres del Delta. Quines maniobres tan magnífiques! Tot un exemple de conducció per vies estretes, i de control d’esperit!
Per poc no se’ns passa l’arròs, en el bon sentit de la paraula, però la veritat és que la paella interracial va ser exquisida. Al final del dinar, dues conferències van substituir copa i puro, respectivament. No és que vinguessin massa de gust, empatxats com estàvem (i més d’un Cap-ho podria corroborar). Això si, les ponències sobre La gent de les Terres de l’Ebre en la cultura catalana i Els usos del territori del Delta i la seva compatibilitat van ser bastant correctes, i ens van apropar una mica més aquesta terra que sempre ha quedat massa al sud dels pensaments barcelonins.
Tortosa, o la unió fa la força
Curiosa gent, els de Tortosa, la fermosa...I és que són persones d’aquelles que ni tota la rosa dels vents junta podria fer moure… Pobre del qui osa posar-se contra Tortosa! Res millor que aquesta ciutat per acabar-nos d’unir més, ja que, veient els últims esdeveniments que hi ha passat recentment, aquell que es vulgui divorciar…tot un rara avis!
Ho vam veure primer amb la visita a la seu del setmanari La veu de l’Ebre. La veu va néixer al novembre de 2001, arran de la fusió de les dues publicacions més importants de la zona del moment: L’Ebre i La veu del Baix Ebre. Actualment la seva tirada és de 6000 exemplars. No tots els periodistes que hi treballen tenen La veu de l’Ebre com a única seu de treball, i molts d’ells compaginen aquesta feina amb la que fan en mitjans d’àmbit català.
La segona visita va ser a la casa de les aigües, on Manolo Tomás, portaveu de la Plataforma en defensa de l’Ebre, ens va desgranar la història de com va néixer aquest moviment social i com ho van fer per donar-se a conèixer, utilitzant els mitjans de comunicació com a pilar bàsic de difusió de la problemàtica. A més, va enumerar els problemes amb els quals ha de lluitar la plataforma en l’actualitat, ja que el PSOE, tot i derogar el projecte del Partit Popular, té previst executar un altre pla a la zona. Un problema, segons Tomás, és que la gent no tingui clar en aquest cas a qui s’han d’oposar: “- abans teníem clar qui era l’enemic”, va dir.
De sopar de dijous sant, res!
Per acabar amb aquest dia tan desestructurat, la comissió organitzadora del viatge ens va preparar un meravellós sopar a la Sidreria Amets, de Tortosa. En aquest temple de Dionís tothom es va convertir, mica en mica, en seguidor d’aquest déu grec, de Bacus, Acratòforos…fins i tot els ateus, emboirats, els semblava veure un ésser superior que dominava les nostres vides; ara, més d’un el devia confondre per algun dels ullerosos professors acompanyants…
En tot cas, els barrils de sidra, acompanyats de la música festera del Quico, el Cèlio, el noi i el Mut de Ferreries, van ser la combinació màgica de nit tan pletòrica, el cubata que et permet arribar al llindar del bé i del mal (malgrat el mal que va prendre més d’un…). I fins aquí tot el que un pot dir…un és ferm seguidor de Dionís, i Dionís no té clemència amb els qui perden la fe, la constància i, sobretot, el pas de la conga.
Roger Santaló Puig
