A continuació, us oferim una sèrie de vídeos sobre les visions particular i individuals d'alguns dels membres que van formar part del meravellós viatge per terres catalanes.
Visió de l'Edu Lladó
Visió de la Raquel Gómez
Visió de la Patrícia Monge
Visió de la Laura Oliver
[@more@]
Els membres de la plataforma ens argumenten perquè s’oposen a la construcció de la línia elèctrica i ens expliquen amb quines actuacions concretes intentaran captar l’atenció als mitjans de comunicació.
[@more@]
La trobada
A Girona vam assistir a una conferència sobre la MAT i els moviments socials que s’oposen a la construcció d’aquesta infraestructura. La xerrada es va dur a terme a l’Arxiu municipal, on ens van explicar que s’hi guarda la major part de la documentació de la ciutat datada des del segle XII fins a l’actualitat. Un fons documental que reuneix arxius públics i d’altres de naturalesa privada per tal de garantir la pluralitat d’un servei obert unes 40 hores a la setmana per a la consulta de qualsevol ciutadà.
Un cop situats entre llibres i revistes, un membre de la plataforma NO a la MAT ens va aproximar d’una forma detallada a aquesta problemàtica. El portaveu ens va explicar que la polèmica neix amb la proposta de construir una xarxa elèctrica formada per unes estructures metàl·liques de 50m d’alçada, que equivalen a edificis de 15 pisos, cada 400m de distància i que conduirien 2400MB, potència equivalent a 2 centrals nuclears.
Davant d’aquesta iniciativa, el representant de la plataforma NO a la MAT ens argumenta els tres tipus d’impactes adversos que comportaria la construcció d’aquesta línia elèctrica. Primerament, fa referència a temes mediambientals, ja que la infraestructura representaria un obstacle físic sobre el paisatge natural. En segon terme, apel·la a la vessant econòmica argumentant que la MAT comportaria una devaluació patrimonial. En tercer lloc, ens va parlar de la salut. Metges i estudis han decretat que el soroll que genera causa al·lucinacions auditives i, a més a més, han plantejat la possibilitat que produeixi o incrementi el risc de patir altres malalties com ara la leucèmia infantil.
Davant d’aquestes preocupacions, la plataforma NO a la Mat sens va presentar com a una assemblea sense jerarquies, subdividida en quatre comissions representades per membres en l’anonimat per tal d’evitar represàlies provinents de les empreses multinacionals elèctriques. Una d’aquestes comissions és l’encarregada de les accions, aquella que organitza actes multitudinaris i mediàtics per atreure l’interès dels mitjans de comunicació. Comissió molt relacionada amb una segona encarregada de la difusió, és a dir, d’aplicar pedagogia als mitjans de comunicació oferint-los dossiers informatius sobre la gestió de l’energia. Ens expliquen que els fruits d’aquesta comissió han estat aconseguir que els mitjans locals tractin el tema des de la igualtat, tot i que reconeixen que no ha servit per aconseguir la sensibilització dels mitjans nacionals.
Era interessant estudiar el paper, el posicionament i la influència, dels mitjans de comunicació respecte aquesta polèmica. Vam aprendre, per exemple, que sovint s’havia etiquetat a els moviments opositors, des dels mitjans, com a la “Cultura del no”. Ells, però, consideren que és una etiqueta totalment falsa ja que ells proposen alternatives i no desitgen el projecte “ni aquí ni enlloc”. Ara bé, ells es veuen amb la obligació de denunciar que veuen que els problemes tan engloben deficiències en quantitat com en qualitat.
Vam haver de baixar el cap davant les crítiques cap a la tasca periodística. El representant de la Plataforma NO a la MAT va culpar als periodistes d’una falta d’actitud crítica que els reduïa a l’actuació com a mers altaveus dels grups polítics i dels empresaris. Es va queixar que els mitjans es limitin a reiterar el fals tòpics que pressuposa que tota infraestructura és sinònim de progrés, enlloc de perseguir les institucions que no exposen les dades de què disposen.
Després de l’anàlisi i les reivindicacions va arribar el torn de les preguntes. Entre elles destaquem un sintètic: “I ara què?” que a conduir a un epíleg necessari sobre la situació actual del conflicte. Ara per ara s’ha dividit el projecte i això a provocat una fragmentació de la polèmica contraproduent per la força de la Plataforma opositora. No obstant això, NO a la Mat va transmetre la seva voluntat de seguir lluitant i proposant noves solucions, sovint inspirades en el moviment “Salvem l’Empordà”, de la Catalunya Nord o altres referents com ara Greenpeace.
PLA D’ENERGIA DE CATALUNYA (PEC) 2006-2015: es planeja la línia
Després del Pacte del Tinell i de la redacció del Pla d’Energia 2006-2015, ERC i ICV estan descontents amb el document i es decideix sotmetre’l a votació pública per guanyar temps per rebre les propostes i suggeriments. Tot i l’opinió contrària de les organitzacions ecologistes, el la queda aprovat i llest per ser aplicat a partir del 2006.
El pla troba els seus orígens l’any 2002, quan el Departament d’Indústria, Comerç i Turisme -aleshores en mans del Govern CiU- presenta un pla que s’aplicaria el 2010. El canvi de govern i la signatura del Pacte del Tinell van accelerar l’aparició d’un nou Pla: la nova cúpula política -el tripartit PSC, ERC i ICV- va elaborar un nou PEC on es van incloure les accions necessàries per maximitzar l’estalvi i optimitzar la producció d’energia. A banda d’aquest acord també n’existí un altre: es redactaria un programa per al desenvolupament de les energies renovables per tal d’assolir una producció del 12% l’any 2010. Aquest pla preveïa la proliferació de l’energia eòlica així com la implantació de milers de plaques solars als teulats dels ciutadans a més del tancament de les centrals nuclears. El punt més important del programa, i el que ateny a la qüestió tractada, és que es fixava que calia establir mesures per evitar la construcció de línies d’alta tensió, almenys fins que s’hagués finalitzat amb el PEC aleshores vigent, excepte per aquelles considerades com a imprescindibles per al transport ferroviari.
El primer esborrany per al nou PEC que va presentar l’Àrea d’Estalvi i Eficiència Energètica de l’Institut Català d’Energia (ICAEN) no complia aquests compromisos. Només un 7’9% de l’energia consumida el 2015 seria de fonts renovables, les centrals nuclears no serien tancades i es construiria una línia elèctrica de 400kV de Sentmenat – Bescanó – Baixàs per acabar amb les apagades de llum a les comarques gironines. Aquell nou Pec de producció d’energia centralitzada, nuclearitzada i que requeria de grans línies de transport d’energia no va agradar a ERC ni ICV i el govern va decidir endarrerir l’aprovació del pla tot sotmetent-lo a informació pública per la qual cosa, les entitats i ciutadans que ho desitgessin, poguessin aportar-hi els seus suggeriments. Aquesta mesura, a més, permetia al Govern donar-se temps per solucionar les discrepàncies internes.
La consulta, que va realitzar-se a partir de juliol, va comptar amb una àmplia participació. Més de vuitanta entitats ecologistes, empresarials, sindicals, etc. Algunes de les propostes eren multiplicar per trenta-cinc les instal·lacions solars fotovoltaiques així com l’aprofitament del biogàs. Aquí, però, no s’acabaven les reaccions contràries al PEC.
Anteriorment, diverses associacions ecologistes havien presentat un Manifest per una nova cultura de l’energia a Catalunya. Es demanava un nou model energètic basat en els serveis i no en l’oferta. S’exigia el tancament progressiu de les centrals nuclears fins al 2015 a més de les mesures necessàries, elaborades per part del Govern, per a la reducció de la demanda de consum elèctric tant dels ciutadans com dels grans productors. Ecologistes en Acció, una de les entitats redactores del manifest, demanava, a més, la participació de la societat en l’elaboració del PEC per tal d’obtenir propostes consensuades i més fàcils d’aplicar.
A final de juny, la Coordinadora de Plataformes per la Defensa del Patrimoni Natural i Cultural va criticar el nou Pla perquè seguia les línies de l’anterior Govern i incomplia el Pacte del Tinell. Segons l’organització, el PEC projectava noves centrals al sud del Principat mentre que, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, les noves centrals serien per substituir les obsoletes. D’aquesta manera, defensa la Plataforma, es contribuiria a continuar incrementant el desequilibri territorial existent entre les zones que importen i les que exporten energia, o dit d’una altra manera, entre les zones que en produeixen i les que en consumeixen.
Es va dir que el nou PEC incomplia amb les Emissions d’Efecte Hivernacle permeses segons el protocol de Kyoto, va engegar-se una campanya on-line per la retirada del Pla, ICV va rebutjar-lo per il·legal, etc. El ball de xifres sobre quantes van ser les al·legacions totals al projecte, impossibiliten saber quin va ser l’impacte real de la proposta a la societat. Una mínima mostra d’aquest, però, són les tres mil cartes que els internautes van enviar, mitjançant el web de Greenpeace, per demanar a les autoritats que no l’aprovessin.
Amb tot, les negociacions entre els grups del tripartit el Pla s’intensificaren. L’11 d’octubre de 2005, la Generalitat de Catalunya va aprovar el Pla d’Energia de Catalunya 2006-2015. Es preveu, aleshores, una inversió de 9.945 MEUR corresponents a projectes d’energies renovables, soterrament de línies elèctriques i electrificació rural, entre altres. La línia d’interconnexió elèctrica amb França, la M.A.T. de Sentmenat a Baixàs, es considerada una possible opció que de la que s’ha d’avaluar els possibles impactes ambientals.
LA PLATAFORMA No a la M.A.T.: qui són i què defensen
El 2005 va nàixer aquesta l’organització amb la voluntat de donar una resposta intercomarcal a la imposició de la línia de Molt Alta Tensió entre Sentmenat i Baixàs. Formen part de la Plataforma No a la MAT, totes aquelles entitats i persones que s’han implicat en el seu funcionament i finançament així com aquelles que li donen suport i que en tots els casos han estat acceptades per l’assemblea.
La plataforma creu que s’intenta confondre l’opinió pública barrejant les necessitats autèntiques del territori de millorar el servei de subministrament a Girona amb la intenció real dels empresaris. El mal servei és degut “a la manca d’inversió i negligència de les diferents companyies que han tingut la propietat de la xarxa” a la província. Aquestes aprofiten ara per fer negoci amb la nova construcció tot obviant les alternatives -més econòmiques i de menor impacte ambiental- que No a la M.A.T. proposa.
Aquestes alternatives recullen una implantació de les energies renovables. D’altra banda, però sense ser incompatible, també demana un impuls de la generació energètica elèctrica propera al lloc de consum. Amb aquest model es reduirien les pèrdues d’energia durant el transport, s’eliminarien quilòmetres de línies i el seu impacte ambiental i paisatgísitc i s’augmentaria l’efectivitat de la xarxa.
Els qui la defensen –patronats, cambres de comerç, govern espanyol i part del català- ho fan en nom del progrés:
“La línia de 400 Kv és necessària per alimentar el TGV”
Plataforma: El TGV ja funciona amb 220 Kv, com en el tram Madrid-Sevilla, Saragosa-Lleida. Les comarques gironines ja compten amb una línia de similar potència a més d’altres que podrien ampliar-se per un cost econòmic i ambiental menor que la M.A.T:
“Si no es construeix la línia hi haurà apagades a les zones turístiques”
Plataforma: L'augment de la demanda elèctrica es pot garantir amb la millora de les línies existents de mitja tensió i de baixa tensió, així com amb la implantació de sistemes de generació diversificats i renovables.
“Cal que Catalunya tingui més potència i per això s'ha de construir la línia”
Plataforma: La qualitat del servei que es dóna als consumidors depèn del millorament de la xarxa, però no de la potència total disponible, la qual és més que suficient per atendre la demanda actual i la futura.
Per Helena Codorniu i Gemma Peiró
Des d'aquestes línies que la gran xarxa d'Internet ens ofereix mostrarem l'altra cara del viatge, la divertida o catxonda. La part acadèmica i periodística va estar bé i la podeu llegir als articles dels companys, però aquí us oferim una altra visió del viatge organitzat per "la família". Dirigits per Il Capo i recolzat pels seus deixebles vam visitar infinitats de llocs i es van viure una gran quantitat de situacions de tots els colors. Des d'alguna “aventureta” amb l’autobús fins alguna pregunta capciosa als experts de REPSOL, aquí farem un recull d'unes quantes anècdotes del viatge. Volem deixar clar que no hi són totes i que sempre són millors viure-les en primera persona, però esperem que ho gaudiu.
Il Capo Tour, un viatge inoblidable.
[@more@]
Dilluns – Miss Cámara Mojada i el roost beef de Girona
Llums, càmera i acció. Des del Hard Rock Café al bell mig de la plaça Catalunya s’inicia la ruta dels periodistes pels mitjans de comunicació local del nostre país. Tot i alguns badalls, la gent comença a carregar les maletes al bus “Alejandro” comandat pel general Santiago, expert en mil i una batalles per aparcar i desaparcar l’autobús. El primer destí serà Girona, on ens espera un temps gèlid i uns núvols foscos que amenacen amb tempesta. I així va ser. Després de visitar l’ajuntament, va començar a ploure amb força i a partir d’aquí es va iniciar la carrera per a veure qui arribava abans al museu del cinema i es mullava menys. A més, per donar emoció a l’aventura va començar a pedregar i va provocar alguna que altra patinada perillosa entre les joves promeses del periodisme. Es veia venir que la tempesta portaria conseqüències.
Com diu la cançó “lo que pasó, pasó…” y la cámara se mojó. Pobra càmera. Ella que es pensava que tindríem una setmana calorosa i portava a la maleta unes mudes més pròpies de les èpoques estiuenques, no va pensar d’endur-se un paraigües i el “catarro” que va agafar amb la pluja va ser considerable. Tant és així, que va tenir que tornar a casa seva i els companys del grup de TV van tenir que buscar-li una substituta. El professor Manu López, també conegut com el Pàgina Web, ens va recordar que sempre hem de tenir un pla B i, fins i tot, un pla C per si sorgeixen possibles problemes com el de Miss Càmera Mojada. Ho tindrem en compte!
Després de l’affaire amb les aigües tempestives vam anar a dinar a un cèntric restaurant de Girona i aquí va saltar la sorpresa. De segon plat, ens havien dit que triéssim entre un bistec o peix del dia, però les cares dels carnívors quan van veure arribar el seu plat van ser de pel·lícula. “No,no, yo he pedido bistec, no esto”, deia algun. Però el cambrer argentí ens va dir que no feien bistec, que allò era Roost Beef i que només hi havia Roost Beef. Els menys llepafils s’ho van menjar com si res, però la veritat és que bastants plats van tornar a la cuina tal com havien sortit. L’argentí, veient el panorama, va oferir canviar el plat per alguna cosa que hi hagués a la cuina i no se’ls hi va acudir res més de portar un plat de verdures, amb la conseqüent indignació dels nostres comensals més afamats.
El dia va continuar tranquil per Girona, tot i que els budells dels estudiants no van parar de queixar-se fins el sopar a la casa de colònies de Gurb, on Santiago, el xòfer, va demostrar la seva apurada tècnica al volant quan intentava aparcar l’autobús. Tot un espectacle.
Dimarts – El Joaquín Cortès viguetà
Si s’ha de destacar algun moment del dia de dimarts, aquest va ser la màgica vetllada. Els “intents de periodistes” van fer cas a l’anunci del “No Martini, No Party” i no només van carregar amb Martini el carretó d’un súpermercat de Vic, sinó que s’hi va afegir una gran varietat de licors i begudes per alegrar una mica la nit a la freda (per la temperatura de l’aigua de les dutxes) però alhora acollidora casa de colònies.
La vetllada va començar amb una xerrada del mestre de cerimònies de l’expedició periodística: Eugeni Giralt, popularment conegut com Il Capo. En un discurs clar, el·legant i poètic, Il Capo va mostrar la seva satisfacció per l’èxit d’aquest Tour i ens va desitjar la millor felicitat en la que esperava que fos una vetllada inoblidable. Copa de cava en mà, com no podia ser d’altra manera, ens va dedicar un brindis per inaugurar la festa.
A partir d’aquí, alumnes i professors van començar a cantar, ballar, riure, emocionar-se, gaudir, xerrar, etcètera, mentre anaven omplint els seus vasos d’alegria i felicitat. El moment àlgid de la nit es va produir quan Xavi Ginesta, l’organitzador d’aquesta aproximació als mitjans comarcals i locals, va saltar a la improvisada pista de ball.
“Con camisa negra
Y su gracia andaluza
La salsa en estado puro
Lo nunca visto, te lo juro.
Los tacones más veloces,
Con unos ritmos muy audaces,
Ahí llega con ese arte,
El Xavi Ginesta, Im-presionante.”
Dimecres – Aventura en la granja
El dimecres va tocar matinar després d’una llarga nit però els efectes de la ressaca gairebé no es van notar. Marxàvem de Vic i ens dirigíem cap a Manresa per visitar el Regió 7. Allà ens vam tenir que esperar uns 5 minuts fora i això va molestar una mica a Il capo que, molt acertadament, va comentar: “Oh, jo aquests 5 minuts que estic aquí esperant me’ls podia haver passat dormint, eh!”. Ningú va dir que no.
Posteriorment vam tenir una xerrada al Casino de Manresa, on alguns companys encara hi busquen les màquines escurabutxaques que no van saber trobar. No era com el de Mònaco? Al acabar, ràpid cap al bus en direcció a Lleida, amb parada i fonda a l’Àrea de Guissona. Semblava que era el dia de les esperes. Una llarga cua per entrar de membres de l’Incerso provinents d’arreu de les terres catalanes va fer saltar les alarmes. Ni rastre de la taula que s’havia reservat prèviament. Aquest cúmul de fets va provocar l’indignació de Xavi Ginesta, ja que eren les 3 de la tarda i encara no havíem dinat. Després d’una acalorada discussió d’en Xavi amb el responsable del restaurant, els ànims es van calmar i vam anar entrant, d’un en un, al buffet lliure amb els millors productes carnis d’aquesta localitat de la Segarra.
El dia va continuar calmat per terres lleidatanes fins que en Santiago es va perdre mentre es dirigia cap a l’alberg de Lleida on havíem de passar la nit. Incomprensiblement, el seu grandiloqüent amic GPS es va confondre de ruta i la foscor i estretor dels camins on circulàvem començava a preocupar l’expedició periodística. Stop, una frenada. Al davant, una finca amb alguna casa i una granja. Apareixen pel costat una manada de gossos bordant i ensenyant els queixals. De repent, apareix el propietari de la finca sobtat per la presència d’un autocar de grans dimensions dins les seves terres. Tot i que els gossos no paren de moure’s, els ànims estan més calmats i Santiago inicia el procés per treure l’autobús. Endavant, endarrere, ara cap a l’esquerra, ara molesta el tractor,… La situació es complica i la suor comença aflorar a la pell de l’intrèpid conductor. Després de 5 minuts d’angoixant situació arriba el responsable de l’alberg que proposa una solució: continuar fins al final de la granja i donar un tomb. En Santi no ho veu clar, baixa de l’autobús, fa una inspecció, pensa, medita… I al final decideix aventurar-se i la maniobra surt perfecta. Ens acomiadem de les vaques i corders que es deurien preguntar que fèien 50 periodistes en una granja perduda al mig del Segrià. Poc després arribem a l’Alberg Jardins, on ens reben amb un esplèndid i suculent sopar que va fer oblidar “l’Aventura en la granja”.
Dijous – La Sidra, la festa i la mare que ens va parir
Dijous al matí el cansament acumulat es començava a visualitzar. Ja eren tres les nits en què els periodistes havíem dormit menys del normal, però en l’ambient també es respirava una sensació que s’acostava el moment màgic del viatge, la nit a Tortosa. Alguns van voler estar tan a punt per l’ocasió que van descansar “massa” a l’Alberg de Lleida i van retardar la sortida cap a Amposta. Després de 15 minuts d’espera però, els tres endormiscats van pujar a l’autobús reben la seva recompensa en forma de càntics per part dels seus companys: “Està noche pagan cubatas”; un càntic encertat, tal i com demostra el suport que va rebre per part de IL Capo, que va esmentar: “Sí, sí”.
Tot seguit, viatge cap Amposta on, a les 10 del matí, un pica-pica ens esperava. Posteriorment l’Alcalde de la ciutat, Josep Maria Roig, va rebre al grup. Amparo Moreno, coordinadora de la titulació de Periodisme de la UAB, va donar pas a la conferència sobre “Amposta, la ciutat digital” a càrrec del molt honorable Joaquim Fosch. Seguint el ritme de la mítica cançó: “y se hicieron las 10, las 11, las 12,…” la conferència es va desenvolupar, fins el punt en què els aplaudiments dels presents van decidir posar el punt i final a la bona voluntat del senyor Fosch.
Tot seguit el protagonisme el va acaparar el mestre Santiago, que una vegada més va demostrar que el GPS no és suficient per distingir l’esquerra de la dreta. Així doncs i de cop i volta, el viatge per terres catalanes si va introduir una ruta turística per les terres de l’Ebre, on l’IL Capo va aprofitar per demostrar, un cop més, els seus incombustibles coneixements. Fora de l’horari, però fent valer el refrany de “més val tard que mai” vam arribar al restaurant L’Estany enmig d’un fort vent. Ben dinat i fent la sobretaula, Víctor Gimeno i Xavier García van explicar els usos del territori del Delta així com la influència dels seus habitants en la cultura catalana. Enmig de la prova de foc que representava està atents a les explicacions després de dinar, IL Capo va demostrar que ell no si veia en cor. El seu mòbil el va delatar, i també el va despertar després d’haver-se submergit en aquell son profund i plàcid que significa tanca els ullets després d’una bona arrossada. Amb la panxa plena i les forces cargades, ens vam dirigir cap a Tortosa, on vam poder visitar La Veu de l’Ebre. Posteriorment, i ja per tancar els actes professionals del dia, vam assistir a la xerrada sobre “El PHN i els transvasaments de l’Ebre” a la Casa de l’Aigua.
Un cop acabada la xerrada, es va donar pas a la festa. El grup es va desplaçar cap a la Sideria Amets per sopar, amb el punt àlgid en la Sidra com a “Barra Lliure”. Aquest fet va provocar un autèntic descontrol entre els joves periodistes, que per fi, van començar a treure la festa que portaven a dins sense contemplacions. L’actuació de “El Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries” va donar pas a un tren format entre tots els presents i també amb la presència de l’incombustible Eugeni Giralt. Ja a l’exterior del local, sessió fotogràfica de grup i bany de masses amb un IL Capo que va abandonar l’expedició al més pur estil Hollywood, amb el taxi esperant-lo davant mateix de la porta. Una gran retirada per una gran estrella. Els valents van dirigir-se en busca d’un local de festa que va significar “la Vetllada de la Setmana”. Cadascú va decidir muntar-se la festa al seu gust: uns ballant sense parar, d’altres visitant la barra constantment i els més vius buscant i trobant companyia. A les 5 de la matinada la festa va dir prou, i els periodistes vam anar cap a la Residència Adrià VI per passar l’última nit. Després de la gran Vetllada, en el subconscient de tots, ja es començava a vislumbrar la fi d’un viatge memorable.
Divendres – Eugenio en versió UAB: “Se ve claramente que esto no lo hacéis a ojo, no?”
De Tortosa cap a Tarragona. Aquest va ser el trajecte que va inaugurar l’horari de l’últim dia de viatge. Les cinquanta ànimes periodistes ens vam desplaçar cap a Ràdio Tarragona on vam poder comprovar “la amistat” que uneix el seu director, Josep Lahoz, amb el senyor Miravilles. Tot seguit, ens vam dirigir cap a la Refineria que Repsol YPF té instal·lada al Polígon Petrquímic de Tarragona. Els periodistes vam rebre una xerrada a càrrec de Josep Bertran, coordinador de comunicació de Repsol YPF a Tarragona, i posteriorment vam visitar-ne les immenses instal·lacions. Fins i tot ens va ser permesa l’entrada a les cabines de control, on les màquines més avançades tecnològicament n’eren les protagonistes. IL Capo va voler deixar el seu segell final de viatge amb una frase que passarà als anhels “Se ve claramente que esto no lo hacéis a ojo, no?”. La resposta, evidentment, és: “ Pos va a ser que no”. Per acabar la visita a les instal·lacions de REPSOL YPF, vam poder gaudir d’un bon dinar. En acabat, i per variar una mica, carretera i cap a Reus, última destinació abans de tornar a casa. Un cop allà vam poder visitar el Canal Reus TV. Tot seguit, caminada pel centre neuràlgic de la ciutat fins arribar al Centre de Lectura, on els membres Del Terrat, Pere Anguera i Jordi Gago, ens van enlluernar amb les seves activitats. Per posar la cirereta al pastís, el molt honorable Josep Maria Blanco, degà de la nostra Facultat, va posar el punt i final a la setmana. Enmig d’un ambient trist, els periodistes vam agafar per últim cop l’autocar Alejando i ens vam dirigir altre cop cap al bell mig de la Plaça Catalunya, davant del Hard Roc Café. Curiós però cert, cinc dies més tard, tornàvem a ser al punt de partida però, això sí, amb una diferència: el rècord d’aquest memorable i inoblidable viatge ja no ens el podia treure ningú. Quin gran Tour!
Per Vicenç Ferrer i Jaume Ramon
Una de les millors proves per demostrar que el bon periodisme, les ganes de treball i uns recursos econòmics limitats no són trets independents i que poden conviure sota el mateix sostre és l’emissora Tarragona Ràdio.
La visita dels estudiants de periodisme a aquesta ràdio va ser una experiència més però que no va quedar indiferent.
Aquest mitjà que no desmenteix la seva vinculació ideològica als interessos polítics de l’Ajuntament de Tarragona però també intenta promoure i consolidar tradicions tan catalanes com la retransmissió de les activitats castelleres.
Tarragona Ràdio, una emissora creixent i de bases culturals en expansió.
[@more@]
REFINERIA REPSOL-YPF
De quina manera pot afectar-li a una ciutat un polígon petroquímic a menys de 3km de distància?
Els factors positius i negatius existents són molts però el que tracta de fer la Refineria Repsol-YPF és promocionar i fer arribar als ciutadans de Tarragona les previsions per a una possible crisi en la refineria. Aquests són els criteris del pla SEQTA.
EL TERRAT
Terrat és el nom d’un nou cocktel. Els ingredients? Una barreja ben sabrosa de política i periodisme i el resultat, una beguda ben sacsejada d’ironia i humor.
El Terrat és una original manera de fer periodisme. El seu objectiu és agafar les notícies més rellevant de l’actualitat i transformar així allò, majoritàriament dolent, en una gran rialla de l’espectador.
Perquè com ja és sabut l’humor és la millor medicina per superar tot allò que ens supera.
Per Alexandra Font Botella
Cada dia havia de constar en acta algun element que trastoqués els horaris previstos en el planning Ginestial. El quart dia de viatge va fer notar que el temps passava aclaparadorament i la gent cada cop desprenia més asèpsia pels seus porus. Un tansemenfotisme constant que, fins i tot, arribà a contagiar aquells qui volien fer-se responsables de tots els moviments que succeïen en ruta. Però aquest ambient encara unia més els integrants, en comptes de separar-los en l’apatia total. Com si hom descobrís que el del costat no només englotia com tu, sinó que físicament, i al cap de quatre dies folls, també estava igual de fotut.
[@more@]
Espera’m assegut
Ja havíem fet prou tard pujant al camió, que de cop i volta, el cap del ramat s’adonà que faltaven tres ovelles. Però l’esma que li quedava a l’amo per brandar el bastó era més aviat poca. Això va propiciar que els animalons fins i tot tinguessin temps de cardar-se la llana per així estar ben presentables a les pastures ampostines.
Entre les ovelles i el conductor, que se veía claramente que no es coneix gaire les Terres de l’Ebre…RETARDS A MANSALVA! Vaja, que al cap i a la fi ens van fer un favor, i sinó…vegin, vegin!
Actes anul·lats o reduïts:
-Arribada a l’Ajuntament d’Amposta a l’hora de la Pausa-Cafè.
-La rebuda de l’alcalde, reduïda a dos simples minuts.
-La presentació de l’Amparo Moreno, eliminada.
-Visita a l’Ecomuseu? Quina visita?
-Les xerrades sobre la gent de les Terres de l’Ebre i els usos del territori del Delta, escurçades a unes postres.
-La conferència d’Amparo Moreno al Col·legi de periodistes de Tortosa (pobre Empar…), diguem que encara no sabem si aquest col·legi existeix…
Però bé, això va propiciar que altres també decidissin allargar-se en el seu camp, com va ser el cas dels conferenciants sobre Amposta, ciutat digital. Ponència enriquidora com poques, en els quals la modernitat que es desprenia de les seves paraules amarava cada racó de la sala, exemple clar d’interiorisme futurista.
La veritat és que el qui tingué interès en el tema, va aprendre coses: que la digitalització de la ciutat pot aturar el traspàs d’habitants cap a altres zones; que la implantació de fibra òptica entre les administracions ha permès que els funcionaris puguin intercanviar informació a l’instant; que les empreses aprecien poder connectar-se a la xarxa Wi-Fi, i així no s’han de moure a altres indrets podent crear llocs de treball a Amposta; i que no hi ha un sol model digital i mètode de construcció com l’efectuat pels ampostins, sinó que també vàrem conèixer el sistema noruec, el danès, o el de San Francisco! Tanta informació va saturar la pròpia xarxa, fregint cervells en una sala en que la frescor no era la característica a destacar.
Per poc, arròs caldós
Com que ja arribàvem una hora tard a dinar al restaurant l’Estany, l’inestimable Santi ens va voler propiciar una visita cultural per les carreteres del Delta. Quines maniobres tan magnífiques! Tot un exemple de conducció per vies estretes, i de control d’esperit!
Per poc no se’ns passa l’arròs, en el bon sentit de la paraula, però la veritat és que la paella interracial va ser exquisida. Al final del dinar, dues conferències van substituir copa i puro, respectivament. No és que vinguessin massa de gust, empatxats com estàvem (i més d’un Cap-ho podria corroborar). Això si, les ponències sobre La gent de les Terres de l’Ebre en la cultura catalana i Els usos del territori del Delta i la seva compatibilitat van ser bastant correctes, i ens van apropar una mica més aquesta terra que sempre ha quedat massa al sud dels pensaments barcelonins.
Tortosa, o la unió fa la força
Curiosa gent, els de Tortosa, la fermosa...I és que són persones d’aquelles que ni tota la rosa dels vents junta podria fer moure… Pobre del qui osa posar-se contra Tortosa! Res millor que aquesta ciutat per acabar-nos d’unir més, ja que, veient els últims esdeveniments que hi ha passat recentment, aquell que es vulgui divorciar…tot un rara avis!
Ho vam veure primer amb la visita a la seu del setmanari La veu de l’Ebre. La veu va néixer al novembre de 2001, arran de la fusió de les dues publicacions més importants de la zona del moment: L’Ebre i La veu del Baix Ebre. Actualment la seva tirada és de 6000 exemplars. No tots els periodistes que hi treballen tenen La veu de l’Ebre com a única seu de treball, i molts d’ells compaginen aquesta feina amb la que fan en mitjans d’àmbit català.
La segona visita va ser a la casa de les aigües, on Manolo Tomás, portaveu de la Plataforma en defensa de l’Ebre, ens va desgranar la història de com va néixer aquest moviment social i com ho van fer per donar-se a conèixer, utilitzant els mitjans de comunicació com a pilar bàsic de difusió de la problemàtica. A més, va enumerar els problemes amb els quals ha de lluitar la plataforma en l’actualitat, ja que el PSOE, tot i derogar el projecte del Partit Popular, té previst executar un altre pla a la zona. Un problema, segons Tomás, és que la gent no tingui clar en aquest cas a qui s’han d’oposar: “- abans teníem clar qui era l’enemic”, va dir.
De sopar de dijous sant, res!
Per acabar amb aquest dia tan desestructurat, la comissió organitzadora del viatge ens va preparar un meravellós sopar a la Sidreria Amets, de Tortosa. En aquest temple de Dionís tothom es va convertir, mica en mica, en seguidor d’aquest déu grec, de Bacus, Acratòforos…fins i tot els ateus, emboirats, els semblava veure un ésser superior que dominava les nostres vides; ara, més d’un el devia confondre per algun dels ullerosos professors acompanyants…
En tot cas, els barrils de sidra, acompanyats de la música festera del Quico, el Cèlio, el noi i el Mut de Ferreries, van ser la combinació màgica de nit tan pletòrica, el cubata que et permet arribar al llindar del bé i del mal (malgrat el mal que va prendre més d’un…). I fins aquí tot el que un pot dir…un és ferm seguidor de Dionís, i Dionís no té clemència amb els qui perden la fe, la constància i, sobretot, el pas de la conga.
Roger Santaló Puig
El dimecres pel matí tothom es va aixecar amb una mica de tràfec, aquell dia abandonàvem Vespella i s’havien de fer moltes motxilles i algunes dutxes per evitar pudors indesitjables. Desprès d’un bon esmorzar i amb una mica de retard per culpa de la son, tots vam pujar al bus i carretera i manta cap a Manresa.
Nota: El viatge fou un xic insuportable doncs el conductor ens va torturar amb cançons versionades per orquestres de xiringuito.
[@more@]
MANRESA
Regió 7
Quan vam arribar a la capital del Bages ens vam dirigir directament cap a un edifici situat prop de l’estació, la seu del Regió 7. Allà ens van rebre amb una xerrada sobre el mitjà a càrrec de Xavier Domenèch. Vam poder saber que Regió 7 és un diari local escrit en català que es distribueix a les comarques del Bages, el Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès, l’Alt Urgell, el Baix Llobregat Nord i l’Anoia. El mitjà tracta les eventualitats que es succeeixen a les ciutats que engloben tot aquest territori. Regió7 és editat per Edicions Intercomarcals SA, una empresa nascuda l’any 1978 gràcies a l’interés d’un grup de professionals i a molta gent disposada a fer la seva aportació econòmica per a crear el mitjà. La societat és avui propietat del grup Editorial Prensa Ibérica.
Edicions Intercomarcals és la principal accionista de l’empresa Impressions Intercomarcals SA, que es dedica a les arts gràfiques amb uns complets serveis d’impressió i gestió imprimeixen tant el Regió7 i d’altres publicacions.
Entre les dues empreses sumen més de dos-cents treballadors en plantilla i un volum de facturació entorn dels dos mil milions de pessetes.
Casino de Manresa. "Montserrat en la cultura catalana"
Abans d’assistir a aquesta conferència al Casino de Manresa, tots sabíem que Montserrat és un ítem conegut arreu, però molts desconeixíem perquè… el professor Francesc Roma ens va aclarir aquest fet. A través d’una col·lecció de mapes vam poder veure la singularitat amb la que es representava la muntanya. Montserrat fou coneguda arreu d’Europa des de l’edat mitjana pel seu nom, per les llegendes que s’hi vinculaven i els enigmes que amagaven les seves pedres tosques. Roma, va explicar que Montserrat es coneixia per dues coses, per la història de la descoberta de la Moreneta i per la llegenda de Fra Garí. A partir d’això, la coneixença d’aquesta entranyable muntanya s’ha anat divulgant més i més fins al punt que el Barça pugui a oferir el títol de lliga a la mare de Déu o que cada dimarts i cada dijous el santuari s’empleni de japonesos paparazzis.
GUISONA
En acabar la conferència vam anar cap a Guisona, on vam dinar al restaurant de l’Àrea de Guisona. Al ser un buffet lliure de carn ens vam atipar força d’hamburgueses, salsitxes, filets de pollastre… Havent dinat vam tornar a pujar al bus, aquest cop sense música cutre, per prosseguir la nostra marxa cap a Lleida.
LLEIDA
En arribar a Lleida el bus ens va deixar a les ribes del Segre, des d’on vam poder observar la majestuositat de la Seu Vella. Caminant un xic desganats vam arribar a la redacció del Segre.
Diari Segre
Santi Costa, redactor en cap del mitjà, fou el que ens va explicar el funcionament i la història del mitjà. El Segre va néixer un 3 de setembre de 1982 com a resultat de l’acció d’un grup de comerciants que volia donar a conèixer Lleida després del tancament dels diaris del Movimiento. La proposta no va quallar del tot i l’empresa va caure en suspensió de pagaments. En aquest punt els treballadors de l’empresa van constituir una societat anònima per reflotar el mitjà. Tot i això no va ser fins al 1986 amb l’entrada de l’actual director del diari, Juan Cal, que el Segre va aixecar el cap.
El mitjà publica diversos suplements, un d’ells en aranès per la Vall d’Aran, de la mateixa manera que col·labora amb un diari d’Andorra per a la seva edició i impressió. El mitjà, a més de destacar-se per aquests fets també ho fa per l’aposta per la cobertura de l’esport de base, fet que l’ha situat entre un dels diaris més comprats de Lleida i de les comarques d’aquesta província.
El mitjà actualment es publica en català i castellà i és el segon més llegit de la ciutat després de la Vanguardia. Actualment, el grup empresarial intervé enl l'espectre radiofònic lleidatà amb Segre Ràdio i té presència a les pantalles amb Lleida Televisió, canal que properament s'emetrà en TDT gràcies a la llicència que ha aconseguit la cadena.
L'art Sacre, el conflicte de les terres de Ponent. Diputació de Lleida.
Poc després d’una presentació a càrrec de Ramon Mesull, periodista president de la demarcació de Lledia del Col·legi de Periodistes de Catalunya, vam començar a introduir-nos en la polèmica de l’art Sacre. A través de les visions d’Eduardo Bayona, periodista de El Periódico d'Aragón, i de Joan Busqueta, historiador i director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, vam conèixer els dos punts de vista. El conflicte que enfronta la diòcesi de Lleida amb la de Barbastre i Monzó té la seva raó de ser en 113 obres d’art que romanen a Lleida i que són reclamades des de l’Aragó a partir de la segregació de 111 diòcesis del bisbat de Lleida al de Barbastre i Monzó.
A través d’aquest contrast d’idees vam realitzar després un workshop per tractar el tema triant les fonts que hauríem de consultar si féssim un reportatge a nivell estatal sobre l’assumpte.
En acabar la conferència ens vam dirigir cap als Jardins del Segrià, un alberg on vam sopar molt bé i en el que vam poder fer un cigaló, durant l’assemblea nocturna que vam celebrar, abans d’anar a fer nones… o si més no a fer-ho veure.
Per Miquel Reina
Entre els periodistes, abunda el surrealisme: el pensament surrealista, l’acció surrealista, l’amor surrealista i els somnis surrealistes. Així doncs, no és d’estranyar el nostre temor al dirigir-nos cap a Vic en la jornada de dimarts. Vic, la terra d’on és crescut el mestre surrealista per excel·lència, l’Astre Intercomarcal Quimi Portet. Quimi Portet, el músic que ha tret el seu últim disc amb el títol de “Matem els dimarts i els divendres”. Per tant, la suma de tot plegat en la prèvia (dimarts Vic el que diu Quimi Portet va a missa) ens feia témer una jornada de terror per oblidar. I en certa manera, aquest terror es va apoderar de nosaltres en la segona activitat dirigida del dia, el debat sobre immigració a Osona, que es va realitzar al programa ‘L’aigua clara’ d’El 9 TV i que va servir per descobrir un personatge xenòfob amb una visió gens encomiable de la vida.
[@more@]
LLEVATS I PIXATS
El terror ja es va apoderar de tots nosaltres a primera hora. Després d’haver esmorzat amb certa tranquil·litat (alguns amb la consciència d’haver estat testimonis del trencament d’un got de vidre durant les partides d’El Metxero de la nit anterior), vam pujar a l’estimat autobús Alejandro amb la intenció de partir en direcció a Vic, que queda a uns 10 minuts de la casa de colònies Vespella, on ens trobàvem allotjats. El que havia de ser un simple arrencament (embragatge i sortir combinant la primera o marxa endarrere) es va convertir en un dels espectacles de maniobres més espectaculars que mai havíem pogut presenciar. L’autobús i el seu conductor eren incapaços de sortir d’un forat on, la nit abans, sí hi havien entaforat el vehicle sense massa dilacions. Al final, però, i després que molts de nosaltres teméssim per l’incompliment de l’horari o per la impossibilitat de fer les activitats previstes a Vic, l’autobús Alejandro va salvar amb èxit les maniobres i ens va introduir a la carretera en direcció Vic.
EL TÚNEL DEL TERROR, IN SITU A EL 9 NOU I EL 9 TV
Un cop a la capital de la comarca d’Osona, ens vam dirigir cap a la seu del grup El 9 Nou, una empresa que compta amb un diari (El 9 Nou) i una televisió (El 9 TV), ambdós de caràcter comarcal i amb un èxit i una penetració en la societat osonenca notable. Abans d’arribar físicament a la seu d’El 9 Nou, però, vam tenir uns breus però intensos minuts per contemplar algunes de les belleses arquitectòniques més destacades de la ciutat de Vic. Entre elles, esment especial al conjunt de la Plaça Major (més coneguda per aparèixer sempre buida a la càmera del temps de TV3), al Tempre Romà (de restaurat molt, de romà poc) i a la Catedral amb el seu campanar, el qual és un perfecte exponent de l’empremta deixada per la genialitat de l’art romànic a Catalunya.
Ja situats a El 9 Nou, i a l’interior de la Sala Verdaguer i Callís (es tracta d’un amfiteatre-plató situat dins El 9 Nou), va fer acte d’aparició el senyor Jordi Molet, director general d’El 9 Nou. Vestit de forma impecable i amb una corbata de les que creen estil, Molet ens va fer una xerrada d’una hora exacta de duració sobre la comunicació interna i el posicionament com a empresa del diari que dirigeix (amb prou feines, va destacar alguna cosa de la televisió d’El 9 TV). Molet va fer especial esment en el creixement d’El 9 Nou en un panorama on la majoria de diaris o bisetmanaris de tipologia comarcal van a la baixa.
Preguntat sobre la qüestió de la futura redistribució territorial del principat de Catalunya, Molet no es va voler posicionar sobre la postura per la qual aposta el mitjà (és a dir, si opten per la vegueria de la Catalunya Central o per la imaginada vegueria de l’Alt Ter), tot i que sí va recordar que el bisetmanari El 9 Nou actua en l’àmbit de les comarques d’Osona i El Ripollès, les quals són les que haurien de conjuntar una hipotètica vegueria de la Catalunya Central.
Una vegada acabada la xerrada monogràfica del director general d’El 9 Nou, Jordi Molet, va arribar el torn de l’espectacle televisiu. Un espectacle que va venir de la mà d’un d’aquells contertulians que tot programa de tele-porqueria de màxima audiència voldria tenir assegut en els seus sofàs. Ens estem referint, i desvetllem el ministeri, al senyor Josep Anglada, líder de Plataforma x Catalunya, partit polític que basa el seu programa electoral únicament i exclusiva en la proposta de mesures per frenar i evitar la immigració a Vic, Osona i Catalunya en general.
Josep Anglada era un dels convidats al programa de debat ‘L’aigua clara’, un espai que emet El 9 TV de forma setmanal i que tracta temes que es troben d’actualitat a la comarca d’Osona. Juntament amb Anglada, també eren presents a aquest debat televisiu Toni Iborra, de l’entitat ‘Veus Diverses’ i representant de la societat civil vigatana; Elisa Morató, una dona mexicana com a representant del col·lectiu immigrant a Osona; i Jaume Espuny, director adjunt del bisetmanari El 9 Nou. Tots ells i tot plegat en un programa conduït i moderat per Josep Comajoan, que, ja d’entrada, va presentar a Anglada com a líder d’un “partit si no feixista, sí xenòfob”.
Aquest fou un debat força tens, on les idees presentades per Anglada eren rebutjades i contradites immediatament per la resta de contertulians. Va ser un 3 contra 1, un tour de force on Anglada va demostrar no témer la inferioritat numèrica, atrevint-se a llançar a viva veu els seus repugnants pensaments d’acabar amb la immigració. Defensor de tesis que acusen els immigrants de fomentar el vandalisme, de no voler integrar-se a la cultura catalana “perquè no ballen sardanes”, de no pagar a la Seguretat Social per destinar els diners a la construcció d’una mesquita a Manlleu, o de tenir més privilegis que cap altre ciutadà de Vic o Catalunya, Anglada va ser l’objectiu número 1 de les qüestions que, uns quants de nosaltres, vam poder formular en el torn de preguntes que es va obrir a la part final del programa. I és que a mesura que havia anat avançant el debat i Anglada havia anat incrementant les seves bestieses, la indignació i la frustració creixien de forma inaturable en tots nosaltres. Segurament, aquesta ànsia personal per qüestionar-li les seves opinions (que consti que no neguem el dret a llibertat d’expressió, només faltaria) és el que va portar al redactor d’El 9 Nou a escriure, en l’edició del següent divendres, que els 50 estudiants de periodisme de la UAB “esperaven amb expectació al líder de la Plataforma x Catalunya, Josep Anglada, quasi com si es tractés d’un jugador del Barça o d’una actriu porno”. En fi, segur que ens hagués fet més il·lusió conèixer a Santi Ezquerro o Celia Blanco.
L’AJUNTAMENT DE VIC DESTINA PART DELS PRESSUPOSTOS A APERITIUS
Incomprensiblement, el temps havia corregut com mai i la gana de menjar, segurament com a conseqüència de les ganes de discutir amb en Josep Anglada que teníem, també aflorava. Després de passejar breument novament pel casc antic vigatà, la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic es convertia en el nostre següent destí. Sense tenir-ho massa present, la nostra sorpresa va ser majúscula quan, a l’interior de la sala, ens vam trobar amb una trentena d’individus jovenets com nosaltres, amb files i pintes vàries, i amb cara d’ésser futurs explotats en el món de la comunicació. Sí, eren estudiants de periodisme, com nosaltres mateixos. Sí, eren els famosos estudiants de periodisme de la UVic amb els quals, hores després, compartiríem l’execució del ‘workshop’. Abans, però, compartiríem el menjar que ens oferia l’Ajuntament de Vic als estudiants d’ambdues universitats.
Cal ser sincers. L’Ajuntament de Vic va escatimar esforços a l’hora d’oferir-nos un dinar-aperitiu, el qual va quedar curt si tenim en compte la quantitat de persones que érem i el poc que vam menjar. Ja que l’Ajuntament de Vic dedica una part dels pressupostos a cuidar l’alimentació dels estudiants de periodisme de la UAB (o almenys això suposem, ja que cap altra consistori del país es va dignar a donar-nos de menjar), no estaria malament que incrementés, ni que fos mínimament, la quantitat de la partida pressupostària corresponent. Això mateix li podríem haver comentat directament a l’Ignasi Puig, el president de l’Institut Municipal de Promoció Econòmica de la ciutat, el qual va ser l’amfitrió de l’àpat. Però com que ja no es presenta a les properes eleccions, haurem d’anar-ho a comentar a la resta de forces polítiques municipals, Josep Anglada inclòs.
ELS ALPINISTES ES CONVERTEIXEN EN ELS NOSTRES ÍDOLS
Després de dinar, i amb presses per poder arribar a temps a la primera activitat de la tarda, ens dirigíem cap a l’Aula Magna de la Universitat de Vic. Allà, entaforat en les cadires de la tribuna principal, ens hi esperava qui seria un dels personatges que més expectació va aixecar entre nosaltres al llarg de tot el tour. Estem parlant de Ferran Latorre, alpinista i periodista, destacat per ser un dels càmeres dels reportatges que emet l’aplaudidíssim programa de TVE Al Filo de lo Imposible.
(Accedeix al reportatge)
LA CONSCIÈNCIA VERDAGUER
La nostra següent activitat de la jornada de dimarts no quedava gaire lluny. De fet, tenia com a seu la mateixa Aula Magna de la UVic. En aquest cas, però, canviàvem totalment de registre i abandonàvem el risc i l’expedició en favor de la pausa, la tranquil·litat i del cant dels ocells. I és que era moment per assistir a una conferència sobre Jacint Verdaguer, la qual fou pronunciada per Narcís Garolera, professor vigatà de la Universitat Pompeu Fabra i expert en la vida i obra de Verdaguer.
A través de les paraules de Garolera, sempre acompanyades d’aquella tonalitat que denota admiració i felicitat, vam poder aprofundir una mica més en la molt sovint frivolitzada figura de Jacint Verdaguer, sens dubte, el millor poeta que ha donat aquest país. Òbviament, les referències als poemes Canigó i L’Atlàntida no van faltar, alhora que la xerrada va adquirir com a eix temàtic la lluita de Verdaguer en benefici del romanticisme i del catalanisme insipient del moment.
Vam sortir de l’Aula Magna, doncs, conscients que la tasca feta per Mossèn Cinto Verdaguer, que ha estat un dels pocs capaços de convertir en universal l’autoignorada cultura catalana, no podia quedar per la història. Havia de quedar pel futur, un futur que, a curt termini, es vaticinava amb el retorn a la nostra casa de colònies de Vespella. Abans, però, és clar, hi va haver temps per fer unes petites compres, unes petites compres de substàncies necessàries per la llibertat de l’ésser humà.
QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL
“Oh! Benvinguts! Passeu, passeu. De les tristors, en farem fum. Que casa meva és casa vostra si és que hi ha, cases d’algú”. Amb aquest proverbi jaumesisenc podríem definir l’actitud i l’aptitud que adquirí la casa de colònies de Vespella durant la nit de dimarts.
Efectivament, hi ha nits màgiques. Hi ha nits que, no saps perquè, es converteixen en irrepetibles, en inoblidables i en fascinants. Hi ha nits on les ganes de sentir-se en col·lectivitat ens rememoren a temps pretèrits. Hi ha nits on, espontàniament, cadascú ofereix el millor de sí mateix. Tal i com diu el gran Jaume Sisa, “qualsevol nit pot sortir el sol”. I aquesta nit qualsevol on la brillantor aparegué fou, ni més ni menys, que en la d’aquell dimarts, l’última nit que ens disposàvem a passar a Vespella.
Després d’un àpat força intens i que serví per compensar, en part, el dèficit sofert amb el dinar-aperitiu de l’Ajuntament de Vic, el menjador de la casa de colònies Vespella es va convertir en la nostra improvisada sala on poder escoltar, cantar, ballar, excitar-se, flipar i alcoholitzar-se amb les nostres particulars sessions.
Els brindis més espectaculars; els càntics de cobles més vibrants d’ençà de la desaparició de ‘la más grande’; el tango catalano-portuguès més argentí de la història, els crits de xerinola més autèntics mai proferits; l’absorció de sangria dolenta realitzada a més revolucions per segon; les tocades de guitarra més colpidores; la ballada de flamenc més impactant del moment; els riures més contagiosos; les peticions a cambrers més nefastes de la història de les borratxeres; el tren de l’alegria més molestador de la nocturnitat; la sala de dormir menys dormilega de totes… I més i més i més. Podríem dir molt més. Però el dimarts ja no tenia més hores, ni minuts, ni segons. Llàstima, perquè fou un gran dia. Si hi hagués gaires dimarts més així, esperem no haver-los de matar.
Ah, per cert, en Quimi Portet també va ser-hi present (només faltaria!). Bé, si mes no, almenys alguns de nosaltres van tenir aquesta sort afortunada, i se'l van trobar mentre deambulava en busca de la inspiració surrealista. O potser es que estava de filòleg de guàrdia?
Per Edu Lladó
Era un dilluns 19 de març del 2007 com qualsevol altre. Però aquell dia alguns alumnes de periodisme de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB ens vam aixecar diferent. No sé si amb el peu dret o l’esquerre, si ben pentinats o esperrucats, si de cap per avall o amb el coixí per terra, si sols o… en fi, diferent en el sentit de saber que aquell dia no hauríem d’assistir a classe. Ni aquell dia ni els que seguirien fins a completar la setmana del 19 al 23: ens passaríem una setmana sencera “aproximant-nos als mitjans de comunicació locals” de Catalunya.
[@more@]
L’afició periodista va cridar l’hurra a les 9 del matí al bell cor de la capital catalana: Plaça Catalunya. Aquell era el punt de partida que donaria per començada la ronda comunicativa pel Principat.
El primer destí era la “ciutat immortal / orgull dels catalans”. La ciutat que ha vist néixer genis com en Ruyra, en Comadira o l’Eiximenis. La ciutat “lleial, majestuosa i comtal”, que cantava aquell. Girona, el nostre cap i casal. Hi vam arribar impuntualment a 2/4 de 12 tal com estava fixat al programa. M’abstindré de dir l’hora real per no ferir susceptibilitats. A l’Ajuntament ens hi esperava l’alcaldessa de l’”heroica i senyora”, la socialista Anna Pagans.
Després d’un temps pertinent embadalint-nos amb les meravelles arquitectòniques de l’Ajuntament, vam agafar lloc –si era el dels regidors millor, si no paciència- i, restant igualment embadalits, la Pagans va emprendre la gesta d’informar els presents sobre “L’ús dels mitjans locals i municipals per al contacte amb els ciutadans”. L’alcaldessa gironina ens va regalar una ponència sobre els mitjans de comunicació en un àmbit comarcal com el de les comarques gironines. Va fer especial esment de la importància del programa “L’alcaldessa, respon”, de Televisió de Girona –mentre just davant de l’edifici on ens trobàvem es feien sentir els crits de la manifestació del personal de la neteja d’hospitals i dependències municipals de Girona-, on Pagans atén en directe les demandes o queixes dels ciutadans gironins que truquen al programa.
Tot ben cobert tecnològicament per les càmeres de la nostra facultat i davant l’atenta mirada dels professors Manuel López, Xavier Ginesta i Eugeni Giralt, l’últim dels quals somreia cofoi assegut al costat de la Pagans, l’alcaldessa va concloure ràpidament la seva intervenció. I nosaltres, igualment embadalits, vèiem com era substituïda per en Josep Ferrer, el cap de comunicació de l’alcaldia, que faria una exposició lleugerament diferent de la de la Pagans; és a dir a peu dret. Mentrestant, a fora seguien clamant comunicació mentre nosaltres encaràvem “L’organització del gabinet de comunicació municipal”, títol de la intervenció de Ferrer, que, gentil, va respondre a les preguntes dels regidors per un dia i altres assistents de per allà.
Una vegada a fora, els manifestants no ens van venir a rebre. Havien estat substituïts per una pluja quasi torrencial que sí que ens va venir a veure. Amb l’absència de paraigües com a tònica general, vam córrer cap a la següent parada: el Museu del Cinema. Un cop allà, vam intentar canviar-nos el vestit d’ànec pel d’atleta de proves de velocitat de llarga distància.
Vestíbul i tres plantes més. Audiovisuals, escenografies, exposicions i activitats temporals, més de 1.200 objectes exposats, rèpliques interactives d’objectes i observació directa d’efectes visuals. Això és tot el que ofereix el Museu del Cinema de Girona. Nosaltres vam poder gaudir de tot això en una visita que va durar poc més del que dura un avanç informatiu, per parlar en termes periodístics. Com comprendreu, no hi ha gaire res més a dir.
Del Museu no en vam marxar així com així. Ens esperava el Telenotícies, que aquest cop tindria un gust literari. El conductor fou en Lluís Bonada, professor de la UPF. Bonada ens va intentar seduir amb la conferència “El periodista Josep Pla”. Tenia fins a l’hora de dinar de temps. I no va fallar en descobrir-nos “l’escriptor de les idees”; aquell Pla que deia que “amb freqüència en la frase d’un pagès hi ha més substància i més profunditat que en papers universitaris pedantescos d’un tedi oceànic i definitiu”.
La boira feia presència a l’estómac. I és que la buidor de la panxa ens empenyia cap a dinar. El Restaurant Boira ens esperava a 2/4 de 2 a la Plaça Independència de Girona amb un ventall de menjars gens menyspreable però que ja ens venia triat. I si havies errat l’elecció al matí a l’autocar ja l’havies feta bona. Era qüestió de vida o mort. Sí, sona molt transcendental, però el nom no fa la cosa, i el que en principi és un simple bistec pot esdevenir molt més que això. Ja m’enteneu.
Ben farts (o no, depèn del destí de cadascú) i sense la pluja pixanera del matí, vam emprendre la ruta –curta però suficient per fer baixar el tiberi- cap a la redacció del Diari de Girona, on segons els plans teníem cita a ¼ de 4, però és que el bistec costa de mastegar. Ens va rebre el director del diari, que ens va fer una aproximació al món del Diari de Girona. Allí ens va explicar com treballava la redacció i vam poder satisfer els nostres interrogants.
La propera estació va ser l’Arxiu Municipal de Girona, la seu de la gestió documental. Allí ens hi esperava un dels coordinadors de la plataforma No a la M.A.T. per fer-nos uns erudits en el tema. Abans però, el director de l’Arxiu ens va explicar breument quin eren els serveis que oferia el pou documental gironí.
La xerrada anti-Mat va brillar per la seva llargada i distensió. El ponent, a peu dret, ens va donar les claus per entendre si realment les comarques gironines necessiten una línia de molt alta tensió. Els periodistes ens vam mostrar interessats per la línia de 400.000 volts Sentmenat-Bescanó-Figueres-Baixàs i per quin ha estat el tractament que els mitjans han anat fent de la controvèrsia al llarg dels temps.
La següent visita estava preparada per 2/4 de 7 i era el Call Jueu, el barri jueu més ben conservat de Catalunya, amb uns carrers d’una estretor insòlita i un gran desnivell. Un escenari digne de veure. Però no va poder ser. El temps no s’aturava per nosaltres, sinó que un retard s’afegia a l’altre. Malgrat tot, hi va haver temps per fer alguna que altra foto a l’espectacular escalinata de la catedral que té la particularitat de tenir la nau més ampla del món.
Així doncs, vam anar a retrobar de nou l’Alejandro, el nostre cavall de viatge. No havíem d’anar gaire lluny: a la rotativa del Diari de Girona, situada a un polígon industrial de Riudellots de la Selva. Un treballador erudit de la rotativa es va encarregar amablement de capitanejar la visita. Era una magnífica oportunitat –relativitzada pel frec a frec amb el 29 que havíem mantingut durant tota la trepidant jornada- per fer-nos una idea del procés de reproducció d’un diari.
Era moment de dir adéu a Girona. Tocava emprendre la ruta cap a Osona. El primer contacte seria amb Gurb, on s’hi trobava el sostre de la nostra nit: la casa de colònies Mas Castañé de Vespella. Eren quarts de deu del vespre quan ens vam retrobar amb la nostra infantesa; amb alguns dels moments més entranyables d’aquesta. De cop i volta, entre les parets de la Casa, vam viatjar enrere en el temps per tastar de nou tots aquells instants de germanor a què estàvem acostumats de petits en aquells estius de colònies i que ara teníem l’oportunitat de reviure. Eren moments de compartir, d’aprendre divertint-se, de fer nous amics…. moments inoblidables que resten en el calaix de sastre que és la memòria. I ara, tants anys després, podíem tornar a desplegar els records guardats tendrament al calaix. Inoblidable. Tot és inoblidable.
Per Sònia Serra i Bagudanch
"L'Home té il·lusions com l'ocell ales. Això el mantè".
Blaise Pascal, filòsof i matemàtic francès, va definir així les il·lusions el segle XVII. No és cap error mirar tant enrere ja que aquestes han existit sempre i, suposo, que ens han acompanyat des d'aleshores (aquest nosaltres es refereix a la Humanitat). I dic "suposo" perquè no tinc ni tant sols 20 anys i veig que molts companys i amics… gent propera, van perdent les ganes de fer coses: perden els motius que els han dut fins on són. I qui és el capaç de dir-los que tenen o no tenen raó? Potser la tenen dient que allò no és per a ells, potser no és una rendició: és un encert. Però fa por animar-los… i necessiten ànims per tirar endavant, sigui quina sigui la direcció que decideixin emprendre.
Però la meva intenció d'avui no era parlar de desil·lusions, que la vida ja és prou trista. Volia parlar de les petites espurnetes de no-se-sap-ben-be-el-què que ens entren amb una alenada d'aire, s'instal·len al nostre cervellet, ens enrogeixen les galtones, ens fan somriure i ens tornen uns somiatruites. No ´se ben bé si ens mantenen, però ens mouen… i encara que ens elevin… ens fan tocar de peus a terra i ens fan persones.
Aquest dimecres concert d'Yann Tiersen a Barcelona. Salt al cor, espurnetes amb l'anunci del concert. Suor freda i tremolor de mans comprant les entrades per internet (mans al cap un cop veus l'extracte bancari i comproves que falta més de mig mes perquè acabi febrer i no tens ni 20 eur). A dos dies del concert la il·lusió continua. Ara va de rocker, res de violins i música romàntica… diuen, però sempre hi ha quelcom de romanticisme en la composició-concepció d'una música, no? Expectació, i res més. Ni fer-se il·lusions ni res… No vull que em decepcioni, cap idea preconcebuda.
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
"Somnieu", Lluís Llach.
(Per a la tutoritzada, plena d'il·lusions i més contenta que un gínjol. Espero que l'enveja t'inspiri i deixis un comentari).
[@more@]
Per partitures, quatre lletrotes de quatre acords en quatre papers reaprofitats de qualsevol factura d’un banc. Als vents hi tenim quatre globus i a la percussió quatre estris de cuina. Els clàssics instruments de corda els hem substituït per guitarrones vermelles de plàstic. Uns animalons de peluix es passegen per dalt l’escenari acompanyats pels acords d’uns pianos de tecles esgrogueïdes pel temps que no aixequen dos pams de terra.Sembla estrany que amb no res i amb molta imaginació es pugui fer. Que unes canyes esdevinguin flautes i que el joc de campanes amb que jo atabalava de petita als meus pares, sigui capaç d’escriure composicions, d’enregistrar un disc. De presentar-lo per tot Catalunya i una mica més enllà.
El passat dia 5 de novembre, Pascal Comelade oferí un concert a L’Estruch de Sabadell dins de la gira de presentació del seu últim disc “Spontex Simfonia”. Foren vora 90 minuts de sons Comelade, de realització d’impossibles i inimaginables a dalt l’escenari. Ni tan sols ell se n’estigué de ballar remenant la cintura mentre tocava assegut al tamboret del piano així com el públic no se n’estigué de riure cada cop que un instrument nou i sorprenent sortia a escena tocat amb molt d’humor per part de l’intèrpret.
Pascal Comelade va néixer el 1955 a Sant Feliu de Forxetes, Conflent (Catalunya Nord). No es reconeix com a músic. Ha desenvolupat el seu estil tocant pianets de joguina com ho podria fer qualsevol altre, diu. Els seus instruments són les mateixes eines pedagògiques amb els quals la quitxalla aprèn música a les escoles. Diu que no es dóna importància a aquests instruments perquè qualsevol pot adquirir-los en una botiga per a nens o en una fira d’encants. No obstant, tot i que qualsevol és capaç de manipular un saxo o una trompeteta de plàstic, per a escriure el que Comelade escriu: cal ser un geni.
[@more@]
